better

Quan paguem una subscripció a un servei d'IA veiem un preu, i aquest preu tendeix a suggerir que aquí s'acaba el cost. Però hi ha una asimetria clara entre executar en local i executar al núvol. En local, l'electricitat apareix a la nostra factura, i **aquesta factura és un senyal**: si el consum puja, ho notem, i canviem de comportament. Al núvol, la petició desapareix dins d'una infraestructura on el consum d'electricitat, aigua i maquinari queda agregat amb el de milions d'usuaris. El servei ens diu que l'hem utilitzat; no ens diu quants recursos ha requerit.

Aquesta invisibilitat té un nom: **externalització**, és a dir, que una part del cost d'una activitat no queda incorporada al preu que paga qui la consumeix, sinó que l'assumeixen tercers: la xarxa elèctrica, la comunitat que acull el centre de dades o el conjunt de contribuents que paguen la infraestructura d'accés. Per això convé distingir el **cost privat**, que és el que apareix a la factura, del **cost social**, que hi suma els impactes ambientals i la infraestructura pública necessària. **Un servei pot ser molt barat per a l'usuari i car per a la societat**, i quan això passa el mercat no pot corregir res per si sol, perquè els senyals que arriben a qui decideix són incomplets.

Aquesta invisibilitat té un nom, **externalització**, i és la clau del problema ecològic: **el que paguem no és el que costa**. Hi entrem a fons a la secció següent, perquè és una qüestió d'una altra naturalesa que no es resol amb bon disseny.

La conseqüència de disseny és concreta i està a l'abast de qualsevol aplicació: **el que es mesura i es mostra, es pot decidir**. Una interfície que digui quin model ha respost, quants tokens ha consumit i quin cost aproximat té converteix una persona usuària passiva en algú que tria. Sense aquesta informació, demanar-li responsabilitat és retòrica. I el mateix val cap endins d'un equip: un tauler amb el cost per funcionalitat canvia les prioritats de desenvolupament molt més ràpid que una recomanació genèrica d'estalviar.

Aquesta prudència val també per a les xifres que fem servir per argumentar. Davant de qualsevol dada sobre l'impacte de la IA convé distingir **què sabem, què estimem i què desconeixem**: la recerca actual arrossega dades incompletes, metodologies incompatibles, poca transparència dels proveïdors i sistemes que canvien més de pressa del que triga a publicar-se un estudi. Dir "no ho sabem amb prou precisió" és una resposta científicament correcta, i molt més útil que repetir una xifra rodona d'origen desconegut.

> **Conclusió**: com més visible és el cost per a qui pren la decisió, més probable és que la decisió sigui raonable. **Mostrar el consum a la interfície i exigir metodologia als proveïdors són les dues cares de la mateixa idea.**

> **Conclusió**: com més visible és el cost per a qui pren la decisió, més probable és que la decisió sigui raonable. **Mostrar el consum a la interfície i exigir metodologia als proveïdors són les dues cares de la mateixa idea**, però cap de les dues no canvia el preu de res.

## El cost que no és a la factura

Aquí hi ha el nucli ecològic del problema, i val la pena dir-lo sense embuts: **una part important del cost ambiental de la IA no apareix en cap factura**, ni en la de qui fa servir el servei ni en el compte de resultats de qui el ven.

Concretem-ho. Una consulta a un model gran costa unes dècimes de cèntim. Dins d'aquesta xifra hi ha l'electricitat que ha consumit el servidor, l'amortització del maquinari i el marge del proveïdor. **No hi ha** l'aigua evaporada en una conca amb estrès hídric, ni el reforç de xarxa elèctrica que ha calgut per alimentar la instal·lació, ni el cost climàtic de les emissions d'aquella electricitat, ni el residu electrònic que l'accelerador serà d'aquí a quatre anys. Aquests costos existeixen i els paga algú, però **no els paga qui pren la decisió**.

Per això convé distingir dues coses que la paraula "cost" confon:

- El **cost privat** és el que apareix a la factura: el que et cobren, o el que et costa fer-ho tu.

- El **cost social** és el cost privat més tot el que assumeixen tercers: la comunitat que acull la instal·lació, la conca que hi perd aigua, la xarxa elèctrica que s'ha de reforçar, el sistema de residus i, en el cas del clima, tothom.

**Un servei pot ser molt barat per a l'usuari i molt car per a la societat.** En economia ambiental això s'anomena una **externalitat negativa**, i té una conseqüència que no és una opinió: **quan el preu no incorpora el cost, el mercat no hi pot arribar sol**. No perquè les empreses siguin malèvoles, sinó perquè cap actor individual no té l'incentiu d'assumir voluntàriament un cost que els seus competidors no assumeixen; qui ho fes competiria en desavantatge.

### Per què la transparència, sola, no ho arregla

Convé aturar-s'hi, perquè és fàcil confondre-ho amb la secció anterior. Mostrar els tokens i els cèntims d'una petició fa visible el **cost privat**, que és precisament el que ja pagues. Per construcció, **no pot fer visible allò que no és a la factura**. La consciència millora les decisions dins de les opcions existents, però no altera el preu de cap opció.

Perquè el cost social entri al preu cal una decisió col·lectiva. El principi de referència és antic i senzill:

> **qui genera un impacte n'ha d'assumir el cost.**

I els instruments per aplicar-lo són coneguts, encara que la seva aplicació a la computació sigui recent:

- **Posar preu al que ara és gratuït**: les emissions i, en zones d'estrès, l'aigua. És el mecanisme que trasllada el cost al balanç de qui el genera, i el que fa que estalviar recursos i estalviar diners tornin a ser la mateixa cosa.

- **Límits quantitatius**: sostres d'aigua o de potència per emplaçament. Calen quan el recurs és físicament escàs i el senyal de preu arriba massa tard.

- **Responsabilitat ampliada del productor i dret a reparació**: que el cost del final de vida recaigui sobre qui fabrica i ven el maquinari, que és qui decideix si serà reparable.

- **Repercussió del cost d'infraestructura**: que la subestació, la línia o la conducció que necessita una instal·lació les pagui l'empresa que les necessita, i no la comunitat que l'acull.

- **Declaració obligatòria amb metodologia comparable**: no internalitza cap cost per si mateixa, però sense ella no es pot aplicar cap dels instruments anteriors.

### Límits que no es compren

I encara hi ha un pas més enllà del preu. Alguns límits no són econòmics sinó **físics**: en una conca en sequera no hi ha cap preu que faci aparèixer l'aigua, i una xarxa elèctrica té una capacitat que no es negocia. Quan es toca un d'aquests límits, la pregunta deixa de ser quant costa i passa a ser **qui té prioritat**, cosa que ja no decideix cap mercat.

D'aquí surt la premissa ecològica d'aquest document: **no tota demanda tecnològica ha de ser satisfeta**. La disponibilitat de recursos físics és finita, i això val també per a la computació, per molt immaterial que sembli.

> **Conclusió**: la consciència fa visible el cost privat; **només una decisió col·lectiva posa el cost social dins del preu**. Sense aquest pas, tota la resta (models més petits, millor utilització, maquinari més durador) fa més eficient un sistema que continua sense pagar el que consumeix.

## Codi obert i maquinari obert

D'aquí surt una asimetria que convé no oblidar: **posar tot el pes de la sostenibilitat sobre qui consumeix és, a la pràctica, no fer res**. Les palanques que de veritat mouen l'agulla ja han anat sortint al llarg del document (la utilització dels acceleradors, la refrigeració i el reaprofitament de la calor, la planificació de càrregues segons l'energia disponible, la vida útil del maquinari), i totes tenen una cosa en comú: **qui les pot accionar és qui opera la infraestructura, no qui la fa servir**. Una persona usuària conscient pot triar entre les opcions que li ofereixen; no pot crear-ne de noves.

I hi ha decisions que són **col·lectives per naturalesa**: les avaluacions d'impacte de les infraestructures noves, les obligacions de declaració, els límits en zones amb estrès hídric, i el repartiment explícit del cost de xarxes i subestacions entre l'empresa que les necessita i la comunitat que les acull. Cap consumidor no les pot prendre, per informat que estigui.

Darrere de tot plegat hi ha una premissa que val la pena fer explícita: **no tota demanda tecnològica ha de ser satisfeta sense límits**. La disponibilitat de recursos físics és finita, i això val també per a la computació.

Els instruments de la secció anterior tenen tots la mateixa característica: **són decisions col·lectives, i cap consumidor no les pot prendre per informat que estigui**. Algú ha de decidir si aquella instal·lació es construeix, on, amb quina aigua, amb quina prioritat sobre la xarxa i qui en paga l'accés. La pregunta ecològica desemboca, inevitablement, en una pregunta sobre qui té la potestat de decidir.

### La computació com a servei públic

- **Revisa periòdicament si els models que fas servir continuen sent els més petits que resolen el problema**, perquè els models petits milloren molt de pressa i el que fa un any exigia un model gran potser ja no.

- **Valora la dependència, no només el preu**: un model obert executat en una infraestructura que pots canviar et deixa marge de decisió que un servei tancat no et deixa.

**Com a societat**, queden les peces que cap decisió de compra no resol: l'obligació de transparència amb metodologia comparable, l'avaluació d'impacte de les infraestructures noves, els límits en zones amb estrès hídric, el suport a estàndards i maquinari oberts com a política industrial, i el repartiment del cost de la infraestructura entre l'empresa que la necessita i la comunitat que l'acull.

**Com a societat**, queden les peces que cap decisió de compra no resol, i que són les que de veritat posen el cost ambiental dins del preu: posar preu a les emissions i, on calgui, a l'aigua; l'obligació de transparència amb metodologia comparable; l'avaluació d'impacte de les infraestructures noves; els límits en zones amb estrès hídric; la responsabilitat del fabricant sobre el final de vida del maquinari; el suport a estàndards i maquinari oberts com a política industrial; i el repartiment del cost de la infraestructura entre l'empresa que la necessita i la comunitat que l'acull.

### Preguntes obertes